El ple de març de la Diputació de Lleida va aprovar per unanimitat una moció, presentada per UA i el PSC, sobre la despoblació de les zones rurals i de muntanya, fent especial referència  a les comarques de “la província de Lleida”.

A continuació transcrivim la intervenció de la CUP en el debat d’aquesta moció:

“Hi ha algun aspecte de la “radiografia territorial” que exposa la moció que no compartim, precisament perquè coincidim plenament amb la necessitat de posar de manifest la greu problemàtica del despoblament rural. Una “radiografia per províncies” no permet veure prou clarament la gravetat del problema. Podem entendre les referències a la província de Lleida, per ser on som  i perquè el despoblament afecta la majoria de comarques i municipis de Ponent, de l’Alt Pirineu i Aran i del Solsonès, però entenem que no són vàlides les comparacions amb “la resta de províncies”. La “radiografia per províncies” no ens permet veure que el despoblament afecta també la majoria de municipis de les Terres de l’Ebre, del Priorat, de la Conca de Barberà... També a comarques “de la província de Barcelona” com el Berguedà. També trobarem dades força preocupants si ampliem la radiografia a la Franja de Ponent, especialment el cas de la Ribagorça. Com més al detall fem la radiografia més nítidament s’evidencia el problema ja que aquest també es produeix al si de les comarques i dels mateixos municipis amb diversos nuclis de població, amb una acusada tendència a concentrar la població a les respectives capitals o poblacions més grans.

Aquesta pèrdua de població entenem que obeeix principalment a dos motius, a dues mancances estretament relacionades.

1-La manca de serveis (o, si es vol, l’existència d’uns serveis comparativament pitjors respecte les zones més poblades) i

2- La manca de llocs de treball suficients i, sobretot, suficientment diversificats. No oblidem que el grup de població que més marxa dels pobles són els joves i, dins d’aquest grup, els que més ho fan són els que tenen major formació acadèmica.

Hi ha una tendència a reproduir els esquemes de centralització de serveis. Entenem que els grans hospitals han d’ubicar-se a les grans conurbacions urbanes però quin impacte podrien tenir en poblacions petites o en comarques poc poblades, per posar només tres exemples, el centre de restauració béns mobles, el centre d’alt rendiment esportiu o el sincrotró alba? Tothom reconeix l’impacte positiu que ha tingut la Universitat de Lleida. Quin impacte tindria doncs una distribució més equilibrada del conjunt de l’oferta universitària catalana arreu del país?

La tendència a concentrar els serveis a les capitals passa però a tots els nivells de l’administració, també a nivell comarcal o fins i tot municipal. La pràctica totalitat de serveis comarcals se situen a les respectives capitals. Una oficina comarcal d’agricultura, per exemple, situada en un poble petit tindria un major efecte dinamitzador molt més gran que en una capital comarcal.

Acabar amb la “lògica” de situar els serveis d’àmbit nacional, territorial, comarcal a la capital respectiva ajudaria seria una manera de començar a invertir aquesta tendència, dotant de millors serveis zones o poblacions desfavorides i, sobretot, incrementant i diversificant l’oferta laboral a la zona, amb la creació de llocs de treball qualificats.

Això pel que fa als serveis i als llocs de treball de caire públic. Pel que respecta als relacionats amb l’economia privada, coincidim amb el que planteja la moció d’establir una política fiscal específica. Cal una impulsar una discriminació positiva, també fiscal, cap a les zones més deprimides i especialment cap als sectors que es consideri estratègic prioritzar a cada territori. En aquesta mateixa Diputació, per exemple, hem aprovat mocions parlant de la situació crítica de la ramaderia de muntanya, que caldria revertir, o de l’increment de casos de pobresa energètica, que paradoxalment coincideix amb un període d’infraexplotació forestal

Si entenem per equilibri territorial una distribució més o menys homogènia de la població arreu del territori aquest país no ha estat mai equilibrat, però també és cert que el desequilibri mai no havia estat tan accentuat com ara. I això malgrat que el concepte reequilibri territorial fa anys que forma part dels discursos de la majoria de formacions polítiques. Sovint amb motiu d’inauguracions d’infraestructures o serveis en municipis rurals sentim discursos on es parla de reequilibri territorial, però dotar una zona d’un servei que ja fa temps que existeix en altres no afavoreix per si sol l’equilibri territorial, malgrat que durant un temps la seva mancança sí que ha fomentat el desequilibri. Per a combatre els desequilibris calen polítiques de discriminació positiva cap a les zones i sectors desafavorits.

El procés polític que està vivint aquest país, a banda d’engrescador, ens obliga a repensar-ne el model. És obvi que a l’hora de construir un nou Estat hem de fer tot el possible per a que aquest sigui millor i per a ser millor ha de ser nacionalment lliure i socialment molt més just però també territorialment molt més equilibrat”